Benvolguda escola.
He tingut l’encert de poder combinar laboralment les meves tres passions i lluitar per gaudir-les intensament. Sobreposant-me dia a dia als handicaps i anteposant l’optimisme sempre que puc.
Tinc tres passions: la canalla, la música i la família.
Tinc tres handicaps: l’esquena, el dolor i el tractament.
Els infants són, per a mi, el paradigma de l’equilibri natural entre la part racional i l’animal, entre el raonament i el sentiment, entre el protocol i la sinceritat visceral. Però, sempre, amb el denominador comú de les ganes de viure. Dels 22 anys que estic amb infants, no he deixat d’aprendre amb ells ni un sol dia.
He intentat viure amb els nanos i fer-los viure. He procurat equilibrar, com ells, l’exigència i la motivació per viure però anteposant el grau de vivència abans que el resultat. Que afortunat de poder fer del que va començar com un voluntariat, als 14 anys, un motor d’il·lusió i vitalitat.
Gràcies, nens i nenes, per ensenyar-me a estimar!
La música és, per a mi, el nexe d’unió entre la voluntat raonada i el desig irracional de l’animal humà. Podem expressar i sentir alhora, donar i rebre a la vegada, unir i desgranar, crear i aprendre plagiant,... Amb la música assolim la puresa de l’essència de qui som.
Buscant-la des que tinc ús de raó i negada pels handicaps, dels 20 anys que la duc dins meu, no me n’he desenganxat ni un sol dia. He intentat viure l’art amb els infants i fer-los-el sentir. He procurat que la música ens aporti sensibilitat, expressió i criteri.
Que afortunat de poder fer, del que va començar com un passatemps, un estil de vida i un motor d’il·lusió. Gràcies, nens i nenes, companys i artistes, per a ensenyar-me a estimar detalladament!
La família és, per a mi, qui ens aguanta, recolza, anima, aconsella, respecta, critica, escolta, felicita, ajuda... I tot això, sense demanar res a canvi. Incondicionalment! Sí que en fa de coses! Deu ser amor.
Diu l’antropòleg Yuval Noah Harari que el que distingeix els humans a tota la resta zoològica és que som l’única raça capaç d’organitzar-nos més de 150 membres d’iguals per a una finalitat. A l’escola som una família d’uns 200 iguals però diferents. Els meus 7 anys aquí, fan d’aquesta casa la meva família escolar. L’he intentat fer i sentir vivament, aportant el que he pogut a qui ho ha necessitat i volgut. He pogut tenir a prop a qui he necessitat i han volgut. Que afortunat d’haver estat convivint, treballant apassionadament i aprenent dels membres d’aquesta família.
Gràcies, nens i nenes, famílies i personal, companys i amics, per ensenyar-me a estimar detalladament l’Escola.
Afortunat d’haver format part de la història del centre, de ser mestre per pura vocació (si no, és inviable ser de Cal Maiol). Desafortunat perquè no puc tancar les portes jo mateix i una etapa se’m conclou.
Som el que intentem decididament i els membres d’aquesta gran família lluitem incansablement mantenint l’alegria i l’esperança. Així segueix la meva vida.
Gràcies a tots i cadascun de vosaltres, amb tots he compartit i après incansablement. Per favor, no perdem mai la il·lusió!!!!!!
Fins sempre!
