Abans de res, incorporar a aquesta celebració els que no hi són. Un record especial (i diari com el tinc jo) per l’Àngel.
Diuen que la vida dóna moltes voltes, doncs jo de moment no paro, estic en un bucle. Però a diferència de donar voltes a la babalà, jo en sóc ben conscient. Com sé clarament perquè fem aquest dinar: per celebrar que em perdeu de vista! Per fi!!
Doncs sí, em jubilen. Vaig néixer malament (podríem dir-me “malparit”), he patit molts entrebancs i dificultats, però sempre he encarat el que vingui i intentar demostrar que podia fer com els demés. Des de menut he procurat dissimular i sobreposar-me a les vicissituds de la manera més valenta i optimista que sabia o podia. L’”enfermetat” que suporto és crònica i degenerativa, des de fa temps la cosa va in crescendo. No pinta bé a la llarga però no tinc por. Al contrari, estic més fort, cansat i resistent que mai.
Avui és un dia culminant. Culmino la meva etapa de 7 anys al centre. Un reguitzell de sentiments, sensacions i records podrien fer per sí sols una valoració ben crua i detallada d’aquest temps. Era novell a l’escola quan escrivia a tort i a dret que em sentia com el mariner que arriba a port, a bon port. Atraca i amarra fort per quedar-s’hi. Vaig dir que aquí em volia jubilar. I he complert!
A l’escola he après: a integrar, a conviure, entregar-se incondicionalment, amb optimisme, amb força, intensitat, voluntat, caliu, respectar i fer-se respectar, un munt d’experiència i d’experiències, viure l’educació amb amor.
A l’escola he aportat: il·lusió, vocació, compromís, experiència, projectes, empatia, humilitat, paciència, imaginació, hores extres, empenta, feeling amb la canalla, que “quan hi sóc, estic al 200%” (en detriment del residu que em quedava per a la família), implicació, solidaritat, projectes, amor.
Sabeu que tinc un esperit crític i voldria tenir en compte punts febles, com per exemple: certa manca d’empatia envers una enfermetat quasi invisible, la irregular implicació educativa, el criticar per l’esquena (no la meva), l’apoltronament laboral, l’orgull (que a vegades encega) i la falta d’autocrítica. Quedi clar que és esporàdic, puntual, fluctuant i no pas universal.
Vull agraïr: sentir-me tan acollit, la confiança dipositada, el suport i l’ajuda, el companyerisme extrem, la calma del treball intens i exhaustiu, l’estreta amistat, la pedagogia realista i efectiva, la unió com una família.
Gràcies a tots i totes.
Finalment, tinc molt clar el que m’enduc d’aquesta casa: la millor feina, el millor lloc laboral, els records, les rialles, l’essència de l’escola, els companys que han esdevingut grans i incondicionals amics, l’orgull de formar part del “gueto” del barri, el caliu dels nens, tant que he après d’ells i amb ells, els esforços, el ritme viu de l’Escola. Però sobretot, sobretot, sobretot, l’amor cap als infants, els companys i la nostra professió. Espero i desitjo que recíproc.
Sempre al meu cor!
Moltes gràcies per formar part de mi.
